Més possibilitats a l’hora de tenir cura de les persones, ja que són eines terapèutiques, més o menys naturals, que venen a sumar i, per tant, a complementar, a la resta d’instruments habituals que les infermeres utilitzem en les nostres pràctiques professionals.
La guia recull literatura que prova l’eficàcia, però també ha detectat la manca d’evidència i d’estudis sobre d’altres teràpies com les flors de Bach, el tacte terapèutic o l’auriculoteràpia.

Dos aspectes a comentar per entendre aquesta “suposada” manca d’evidència. D’una banda, els estudis existents estan fora del circuit de cerca habitual i, per tant, no vol dir que no existeixin i no siguin rigorosos. D’altra banda, de la mateixa manera que no mesuraríem llegums mitjançant una cinta mètrica ni la longitud d’una corda posant-la en al plat d’una balança, tampoc podem mesurar l’evidència de l’eficàcia de les teràpies naturals i complementàries amb eines de recerca no adients al que volem estudiar. Calen noves eines adequades.

És una situació que em preocupa perquè bloqueja l’estudi i validació professional d’aquestes disciplines, no permet que es segueixin desenvolupant convenientment i tampoc permet que es puguin aplicar com caldria a la sanitat pública. I, en definitiva i molt important, no facilita l’apropament amb garanties a les persones usuàries.

Com en d’altres situacions a la vida, ens trobem en un cercle tancat: com que no es reconeixen les teràpies des de les institucions sanitàries, tampoc es subvencionen recerques. Així no es troben les maneres més adients per fer una recerca que realment valori la seva eficàcia segons els seus mecanismes d’acció i expectatives naturistes. Com a conseqüència de tot plegat, no es permet que les infermeres ho apliquin en el sistema de salut i, per tant, anem tancant el cercle.

Trencant aquest cercle viciós. L’obriria començant per entendre que mai tindrem l’evidència que no trobem si primer no permetem a les infermeres, segons el seu bon criteri professional, posar en pràctica i de manera reconeguda aquestes eines complementàries de les cures. Cal possibilitar que en facin una recerca adequada amb les eines més adients, perquè serà aleshores que en podrem parlar. Si és així estic convençuda que mai més es posarà en dubte l’evidència com ja no es fa en els àmbits privats, on, des de fa molts anys, moltes infermeres i infermers atenem cada dia persones, que són mostra evident dels beneficis que aconsegueixen per la seva salut.