Núria Cuxart és directora de Programes del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, vinculada a la corporació professional des de 2002. En aquesta entrevista, realitzada a partir de la seva participació en un debat organitzat pel Col·legi d’Infermeria de Balears, reflexiona sobre el concepte de la col·legiació i sobre el rol que, a la seva manera d’entendre, han de jugar les corporacions professionals en un context canviant, tant a nivell legal com social.

Sorgeix d’una bona iniciativa del Col·legi Oficial d’Infermeria de les Illes Balears sobre una qüestió que les infermeres ens hauríem de plantejar des d’altres punts de vista que els tradicionals, principalment per millorar les nostres corporacions professionals, anticipant-nos a possibles canvis en la legislació.

El més important d’aquest debat i espero que de futurs debats és que siguem capaços de promoure una reflexió conjunta –amb totes les divergències necessàries incloses- per posar damunt de la taula tots els elements necessaris per tal que cada infermera elabori la seva resposta.

Els col·legis tenen la seva raó de ser en tant que “instruments” per a l’ordenació de la professió i la defensa dels interessos professionals de les seves col·legiades i col·legiats i, sobretot, per a la protecció de consumidors i usuaris finals dels serveis dels col·legiats. És a dir, garantir l’acompliment de la bona pràctica professional i fer tot el possible per a l’activitat professional s’adapti a l’interès públic general.

El debat de la col·legiació del futur és apassionant perquè genera un munt de preguntes prèvies a la resposta de si ha de ser o no obligatòria. Aquest debat suposa un bon punt de partida per a futures reflexions en tot l’Estat espanyol, que permetin a les infermeres i infermers a pronunciar-se en aquest sentit.

Existeix un cert descontent entre les col·legiades i col·legiats per motius econòmics, per la manca de sintonia amb els seus representants, perquè entenen que l’obligatorietat és innecessària, entre d’altres raons. 

És urgent repensar el model d’organització col·legial, millorar la democratització de les seves estructures, els serveis de benefici general i molt especialment la participació social. El repte està en el fet que els col·legis professionals puguin defensar de manera eficient als usuaris, de la mateixa manera que ho fan actualment (o com a mínim ho intenten) als seus professionals.

Els interessats en la col·legiació obligatòria hauran de tenir en compte que només es mantindrà si des de les corporacions som capaços de justificar la defensa dels interessos generals. Sobreviuran aquells col·legis que aportin un valor afegit a la societat.

Les nostres corporacions, en general, no pivoten sobre un projecte professional global que promogui l’adhesió de professionals i que permeti avaluar les seves accions concretes. Al COIB varem crear el projecte Infermera virtual www.infermeravirtual.com, un portal d’educació i educació per a la salut, dirigit a infermeres i també a usuaris que ofereix un servei indiscutible als ciutadans i permet articular accions professionals de capacitació, desenvolupament i avaluació professional.

Un col·legi hauria de ser capaç d’entusiasmar els professionals que representa i aquest fet generaria desig, no només d’adscripció voluntària, sinó de participar activament en la seva activitat i promoure la col·legiació.

No crec que desapareguin els col·legis professionals. De col·legiació obligatòria o voluntària? Aquesta és una altra qüestió. L’ordenació de la professió, des del meu punt de vista, potser en un futur encara llunyà pugui prescindir de l’obligatorietat en la col·legiació, encara que és necessari avançar en termes de consens professional. També la defensa dels seus membres podria garantir-se a través de qualsevol altre tipus d’assegurança.

De fet, la col·legiació obligatòria s’ha basat històricament en aquesta assegurança, cosa, que des del meu punt de vista, és un greu error. Tot i així és important, no oblidar, per exemple, que la responsabilitat és personal i indelegable i, per tant, cap empresa pot assumir (encara que ho vulgui) la responsabilitat dels seus professionals si aquests, presumptament, vulneren la llei. Existeixen experiències nefastes en aquest sentit. Infermeres amb processos judicials oberts per qüestions estrictament professionals que es troben en una situació de clara indefensió.

Si hi ha corporacions col·legials que no funcionen, el que s’ha de fer és corregir-ho d’immediat, posar-les a funcionar o trobar alternatives que garanteixin la defensa de la professió. O com a mínim jo estic compromesa amb això. Potser la pregunta seria: què pots fer tu que ningú t’impedeix fer-ho? 

Rotundament no. Els col·legis només tenen sentit si es pot garantir l’autorregulació de la professió. Amb tots els controls que facin falta, però autorregulació. Les administracions estatal o autonòmica el que haurien de fer és reconèixer la representació dels col·legis i redefinir les competències que hauria de delegar en les corporacions professionals, com el registre, l’acreditació, etc.

El cost de la col·legiació s’ha d’anar reduint, alleugerant estructures i fent-les més eficients. Per exemple, la representació provincial augmenta els costos de col·legiació i estructura al col·lectiu, de manera artificial. Les qüestions realment rellevants d’ordenació professional són –en un Estat autonòmic i amb les competències en matèria sanitària transferides- de caràcter autonòmic, acordades en el marc del Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud, on, per cert, fins on jo sé, no hi ha cap infermera que hi participi.