Anna Señé té 24 anys i des de maig treballa a un gabinet de servei de prevenció acreditat per la Generalitat com a infermera especialista del treball. Fa tres anys va acabar la carrera d’infermera i va compaginar els darrers mesos de carrera amb la preparació per superar la prova de l’especialitat. “Volia fer l’especialitat de llevadora, però només hi havia places a Ceuta i Melilla, i, finalment, em vaig decantar per l’especialitat d’Infermeria del Treball perquè m’oferia moltes sortides professionals i em donava més garanties de trobar feina”, explica.

 

 

La veritat és que em vaig llançar una mica a la piscina perquè l’únic que coneixia d’aquesta especialitat era pels apunts que vaig estudiar de l’acadèmia que em va ajudar a preparar-me per superar l’examen per a ser infermera interna resident, doncs durant la diplomatura no vam tenir cap assignatura específica. Vaig pensar que m’obriria portes i finalment vaig decidir provar, però vaig haver d’anar a Jaen, perquè a Catalunya no s’ofereixen places i era impossible de quedar-me aquí.

 

 

Sí, és clar. Jo sóc de Vic i durant la carrera vivia un pis d’estudiants, però quan vaig decidir formar-me com a especialista era a casa dels pares i, per tant, podia estalviar bastant. A Jaen cobrava uns 800 euros i sumant les guàrdies arribava als 1.000 o 1.100 euros mensuals. De totes maneres, viure a Jaen és més barat que fer-ho a Barcelona i per tant em podia administrar bastant bé.

 

 

Per mi els dos anys de residència van ser dos anys durs. Només pensava en acabar i aconseguir l’especialitat ja que la formació teòrica a Jaen era inexistent, la unitat docent estava situada a Sevilla i estàvem deixats de la mà de Déu. Teníem tutors que no eren especialistes però que tot i posar tota la seva voluntat perquè sortíssim ben formats, sovint es trobaven amb les traves de la Unidad Docent que impedia certs rotatoris interessants, com podien ser les mútues o els serveis propis de les empreses.

 

 

Si te’n vas lluny de casa el que esperes és rebre una bona formació i allà, al ser una unitat docent multiprofessional, amb el que et formaven, a nivell teòric, era en medicina, no en infermeria. Es tractava d’una formació online organitzada en set mòduls que rebíem sense pràcticament tutoritzar i que era igual per tots els residents ( farmàcia, medicina, infermeria....). Al final de la residència havies de fer un treball d’investigació amb unes bases per les quals no t’havien preparat.

 

 

Si, això sí. Vaig estudiar la contaminació química per pesticides dels catadors d’oli de la província de Jaén. De totes maneres, t’exigien un nivell de recerca elevat, però no et donaven les eines bàsiques que t’havien de facilitar aquesta feina. Jo vaig aprofitar aquells dos anys per fer cursos a través del col·legi professional d’allà.

 

 

A l’Hospital de Jaen, que es on vaig fer la residència, part de la pràctica la vaig fer a urgències com a infermera generalista i vaig rotar per tots els serveis. A nivell d’infermeria del treball em dedicava a fer vigilància de salut als treballadors, a la realització de proves complementàries com espirometries, audiometries, o electrocardiogrames i a anàlisis clíniques.

 

 

D’això no vam tocar res i al cap i a la fi és la part més interessant, la més intrínsicament infermera. Ara, a la feina estem dissenyant un programa específic en aquest sentit. Em reconforta veure com la meva intervenció com a infermera millora la salut dels treballadors i que això, al final, té un impacte final positiu.

 

 

L’associacionisme podria ser una via de sortida per lluitar pels interessos comuns però es molt complicat degut a la feina i a la dispersió dels diferents llocs de treball. Les infermeres generalistes estan treballant concentrades en hospitals o centres de salut de manera que la comunicació entre elles és molt més fàcil. En el nostre medi laboral és molt més complicat ja que com a molt dins d’un servei de prevenció hi ha 2-3 infermeres i dins del servei mèdic de cada empresa n’hi ha una.

 

 

Si és clar. No hi ha cap tipus de reconeixement. Per exemple, per a la borsa de treball de l’Institut Català de la Salut, l’especialitat comptabilitza menys punts que si has cursat un màster. Costa molt d’avançar.

 

 

Sí és clar, malgrat les dificultats n’estic satisfeta. Tinc feina, que per a mi era la prioritat i m’agrada el que faig. Treballo amb persones sanes, en aquest cas treballadors, i no amb persones malaltes. M’agrada pensar que com a infermera puc ajudar a modificar els seus hàbits per promoure que encara estiguin més sans o per evitar que caiguin en la malaltia.