Coneixes la història d’Elisabeth Eidenbenz, la creadora de la Maternitat d’Elna? L’any 1939 aquesta dona suïssa, mestre de professió, però amb coneixements de primers auxilis, va fundar una maternitat per ajudar a dones republicanes espanyoles exiliades després de la guerra civil espanyola i confinades en camps de concentració francesos, com Argelers. Hi van néixer 597 nens i aquella maternitat es va transformar en una “bombolla i un espai de pau” per aquelles mares. A partir de les dones que hi varen donar a llum, la historiadora Assumpta Montellà va descobrir i estirar el fil d’aquest episodi, que va recollir al llibre La Maternitat d’Elna.

 

Entrevistem a Assumpta Montellà, que enguany ha fet la cloenda de la Setmana Gran, organitzada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, on ha donat a conéixer no només la història d’Elisabeth Eidenbenz, sinó les vivències de moltes dones i homes exiliats de la Guerra Civil espanyola, perdedors anònims que van lluitar per mantenir intactes els valors democràtics. “Malgrat el dolor, tot això cal recuperar-ho, perquè forma part de la nostra història col·lectiva”, assegura.

 

 

Jo sóc historiadora i també antropòloga  i, per tant, m’agrada fer treball de camp. Quan parlem de l’exili, als manuals d’història s’explica la situació dels polítics i intel·lectuals, però poques vegades es parla dels milers de dones i homes anònims, que van anar a parar als camps de concentració francesos i que no tenien papers. Vaig pensar en el camp d’Argelers i de les dones i les criatures que van néixer allà i aleshores vaig creure que havia de canviar l’enfocament.

 

 

Vaig descobrir diverses històries d’abusos de dones a Argelers, perquè per culpa de la fam, el fred i les condicions pèssimes no tenien la regla. Si no tenien la menstruació no ovulaven i, per tant, en cas de violació -disbarats, en deien les dones grans- no hi havia rastre aparent d’aquella violència. Després vaig pensar en aquelles dones que van donar llum a la platja d’Argelers i en els fills que tenien allà, molts dels quals morien -dels 0 als 10 anys, la mortalitat infantil al camp d’Argelers era del 95%-. I aleshores vaig voler saber si hi havia mares que encara eren vives.

 

 

Vaig recórrer Marsella, Perpinyà, Tolosa, intentant parlar amb aquelles dones. Em van explicar relats esgarrifosos. Les criatures eren els danys col·laterals, com ara passa amb la guerra de Síria. Un dia, una d’aquestes dones, ja gran, em va parlar d’una senyora que ajudava a donar a llum i que es deia Isabel i més tard una altra em va descobrir una vella fotografia amb una noia amb el cabell agafat amb unes trenes, un nen amb braços i la façana d’un edifici. Era Elisabeth Eidenbenz davant de la maternitat d’Elna.

 

 

Sí, vaig sortir cap directament cap allà i vaig descobrir l’edifici. Just feia tres mesos que el Govern d’Israel hi havia posat una placa recordant que aquell edifici, l’antiga maternitat, l’havia fundat Elisabeth Eidenbenz, que havia ajudat a donar llum a 597 nens, la majoria fills de dones espanyoles republicanes, però també, posteriorment, de dones jueves, que fugien de la II Guerra Mundial i dels nazis. Vaig buscar-la en les hemeroteques i finalment vaig trobar-me amb l’Elisabeth Eidenbenz viva, a Viena.

 

 

I tant! El més emocionant que he viscut com a professional. Feia 70 anys que havia passat aquell episodi i finalment trobava aquell testimoni viu. Guardava 800 fotografies, moltes dels nens nascuts a la maternitat, els seus noms, el pes que tenien quan van néixer i quan havien nascut.

 

 

I tant! Aquest és el nostre drama, perquè de ben segur que hi ha moltes Elisabeth Eidenbenz a Catalunya. Neus Català era infermera, però d’ella sobretot n’hem conegut la seva part més polititzada, però hi ha moltes històries, encara anònimes, d’infermeres molt implicades. Tot i que s’han fet alguns esforços (hi ha un grup d’infermeres que han treballat en aquesta línia), el temps ens juga en contra, perquè moltes dones d’aquella època ja han mort o ens estan deixant.

 

 

A Espanya i també de retruc, a Catalunya, som orfes de memòria històrica. Per a molts la Llei de la Memòria Històrica era un punt i final, però per a mi era només un inici. Espanya i Catalunya no vol tenir memòria històrica, sovint per motius polítics i ara també pressupostaris. Qualsevol país que ha viscut una dictadura com la nostra, se’n resenteix, perquè simplement no deixa recordar. I el Congrés de diputats encara no ha condemnat, de manera inànime, aquells fets.

 

 

És clar, sovint necessitem d’aquestes històries èpiques per reaccionar i les infermeres també. Conec tres noies que es van fer infermeres gràcies a aquesta història. Elisabeth Eidenbenz pot motivar els valors ètics que crec que guien aquesta professió: la solidaritat, la generositat, el pacifisme i el treball en equip. Són aspectes bàsics per a les infermeres i que complementen els coneixements tècnics.

 

 

En moments de crisi de valors, com els que estem vivint ara, això és fonamental i imprescindible. Cal que en aquest cas la professió infermera es pugui aturar i reflexionar sobre allò que aporta i com ho fa, perquè són els valors ètics són el motor que ens ajuda a tira endavant com a societat, a sortir de la mediocritat. Tal i com deia Elisabeth Eidenbenz, la solidaritat neix per combatre l’egoïsme de la superviència. En situacions de crisi, com ara, promoure documents que es sostinguin en valors ètics és absolutament fonamental.

 

---

Més de 400 visites a les activitats per a l'envelliment saludable de la Setmana Gran (31/10/13)