Antoni Maria Badia i Margarit, que va morir el passat 16 de novembre a Barcelona, va ser per damunt de tot un gran estudiós de la gramàtica catalana i a ell se li atribueix la modernització de la filologia catalana. Però els obituaris publicats aquests dies als mitjans de comunicació descuiden una aportació essencial: va ser el primer rector democràtic de la Universitat de Barcelona (UB), després del franquisme, i l’home que a partir de 1978 va recolzar de manera decidida la integració  dels estudis d’Infermeria a la universitat.

 

La infermera Rosa Maria Blasco, que en el moment d’aplicar-se la integració del estudis d’Infermeria era professora, ho recorda vivament. “Ell, juntament amb el seu equip –on hi havia figures de la talla d’Eulàlia Vintró- ens va facilitar el camí perquè les infermeres poguéssim ser docents a les escoles d’infermeria, ja que fins aquell moment la presència dels metges era aclaparadora”, assegura.

 

Quan Badia i Margarit va arribar a la universitat només hi havia un centre oficial i vuit d’adscrits. La realitat és que va tenir un paper d’autèntic transformador com a rector universitari, càrrec que va ocupar durant el període de 1978 a 1986, i també a favor del desenvolupament dels estudis d’infermeria. Les xifres ho constaten, perquè 10 anys després de ser nomenat al càrrec, hi havia 90 infermeres amb plaça de docents a tota Espanya, 30 de les quals a la Universitat de Barcelona, explica Rosa Maria Blasco.

 

En qualsevol cas, la irrupció de l’equip de Badia i Margarit a la universitat va anar precedit del moviment i la pressió que aleshores van exercir els estudiants d’Infermeria, que reclamaven que el professorat fos infermer i es queixaven que la integració dels estudis a la universitat no s’havia realitzat adequadament. “Sense l’acció dels estudiants tampoc hagués estat possible”, reconeix Blasco.

 

El mateix Badia i Margarit en feia referència al llibre que la UB va editar l’any 1988 quan es va nomenar Virginia Henderson com professora honorària. “El meu debut va ser una reunió tumultuosa –amb ocupació de les escales del rectorat i inscripcions a les parets- sobre la transformació de les escoles d’ATS en les noves escoles universitàries d’infermeria”.

 

 

Malgrat els dubtes interns inicials que reconeixia tenir, finalment, va decidir donar suport a les peticions del col·lectiu infermer. “Em vaig convèncer que hi podríem aportar molt i que les escoles d’infermeria hi guanyarien més que hi perdre-hi. A més, s’hi afegia la col·laboració incondicional dels seus dirigents. En definitiva, vam jugar tan a fons com vam poder la carta de les escoles”.

 

De seguida va entendre l’autonomia dels estudis d’Infermeria respecte els estudis de Medicina i, per això, va apostar des dels inicis perquè fos una infermera, en aquest cas Rosa Maria Blasco, qui dirigís l’EUI de la UB, a diferència del que havia passat l’any 1978 en d’altres universitats de l’Estat espanyol on els directors eren professors procedents de les facultats de Medicina.

 

Rere el seu perfil de senzillesa, austeritat i persona afable s’hi amagava una gran tenacitat i tossuderia. El seu llegat demostra que Badia i Margarit va ser un autèntic catalitzador i facilitador no només per fer possible l’avanç del català sinó també dels estudis d’Infermeria, tot i saber els importants obstacles i dificultats que li tocaria  vèncer.