FacebookTwitterLinkedInGoogleEnviar...PinterestWhatsapp

"El Programa Retorn del COIB m'ho ha donat tot: ha estat la meva salvació"

28 de maig de 2014
    “El Programa Retorn m’ho ha donat tot: ha estat la meva salvació”
     
    Retornweb.JPGLa Montserrat és infermera, de fet ho serà tota la vida, malgrat que des de fa uns anys sap que probablement ja no podrà tornar a la feina. Fa cinc anys, quan treballava a Lleida, una metgessa en riscos laborals a qui va consultar per un problema als genolls va detectar que el seu problema de salut anava més enllà.

    “Jo no sabia identificar què em passava, no em trobava bé i pensava que podia tenir el síndrome del professional cremat”, explica aquesta infermera, que només en pocs dies, gràcies al contacte d’aquella metgessa, va entrar al circuit del programa Retorn del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), que, mantenint sempre l’anonimat i la confidencialitat, s’ofereix a les infermeres que tenen un problema de salut mental o una addicció. Aquest programa està gestionat per la Fundació Galatea.

    En aquesta entrevista ens ofereix el seu testimoni perquè si alguna cosa té clara és que vol contribuir a explicar els beneficis d’aquest programa, que encara no és prou conegut per les col·legiades i els col·legiats del COIB. “Tothom l’ha de conèixer perquè pot ajudar a un mateix i també podem donar un cop de mà a les nostres companyes i companys”, afegeix.
     
    Com va ser el primer contacte amb el programa Retorn?
     
    El juliol de 2009 jo treballava a Lleida i no sabia ni que existia el Programa Retorn, de fet per a mi va ser tota una sorpresa. Quan em van derivar a aquest programa la meva resposta d’una certa esperança, perquè quan estàs tan malament com jo estava i et trobes en una situació molt difícil t’agafes a tot allò que et pugui ajudar. Quan em van trucar del portal d’acollida del Programa Retorn, des del COIB, jo estava treballant i em vaig posar a plorar: havia perdut el control emocional.
     
    En una situació com aquella, tenir al teu costat la veu d’una persona que et vol ajudar i que t’escolta és una cosa que no es pot explicar, perquè tu et sents perduda, en una foscor total! Necessites un flotador i aquella espurna d’esperança que és saber que t’estan gestionant una visita a un especialista que et podrà ajudar. No hi estic posant cap gota de dramatisme, perquè ho vaig viure així.
     
    L’endemà d’aquella trucada que vaig rebre de la infermera del Programa Retorn no em vaig reconèixer ni la cara quan em vaig mirar al mirall. Estava totalment trencada.

    Hi ha persones ateses pel Retorn que han d’ingressar i d’altres ateses per consultes externes. Com és l’atenció que s’ofereix en aquest programa?
     
    Quan vas a consultes externes de la clínica Galatea –situada en un lloc molt discret de Barcelona-ho fas amb total confidencialitat. El fet que hi hagi un programa específic i un circuit diferenciat és important per als professionals de la salut com nosaltres perquè així no hi ha possibilitat que puguis coincidir amb aquelles persones que tu has atès com a infermera.
     
    Quan per primera vegada vaig anar al psiquiatre de consultes externes, igual que en la resta de visites posteriors, em van fer entrar en una sala d’espera individual per evitar trobar-me amb d’altres professionals de la salut que estaven en la mateixa situació. Em vaig sentir bé, aquell espai físic m’oferia calma i tranquil·litat.
     
    Durant vuit mesos baixava i pujava des de Lleida a Barcelona sempre que tenia visita. En diverses ocasions vaig posar-me en contacte amb el psiquiatre d’urgències de la clínica Galatea, que em va atendre telefònicament amb celeritat i sense problemes.
    Al final d’aquella etapa em vaig reincorporar a la feina i durant un temps vaig creure que m’havia curat, que la meva depressió era transitòria. El juliol de 2011 vaig tornar a recaure. Fins ara he ingressat en tres ocasions a la clínica.
    Com va afrontar el seu primer ingrés?
     
    La primera vegada que ingresses tens un gran interrogant: no saps com reaccionaràs quan et giris i vegis metges i infermeres que saps que estan en la teva mateixa situació o d’altres que tenen problemes d’addiccions. Al final notes alleugeriment i confort: les persones que t’envolten estan igual i, en ocasions, fins i tot pitjor que tu.

    Quan ingresses venen dues auxiliars infermeres, et revisen tot el que portes i, evidentment, encara que ho fan de la millor manera possible, ho vius molt malament perquè això mai és agradable. Hi ha unes mesures molt estrictes, perquè, malgrat tot, es tracta d’un centre psiquiàtric: no pots tenir colònia, l’has d’anar a buscar a unes hores determinades, els armaris no tenen clau ni tampoc les portes i no es poden obrir les finestres.

    Els primers quatre dies són durs perquè no pots rebre visites ni trucades ni tampoc pots sortir: només et tens a tu, els teus companys –que t’acullen des del primer moment- i tot l’equip de professionals que et dóna suport.
     
    Quines activitats hi fèieu?
     
    A primera hora del dia, conduïda per una infermera de l’equip, fèiem una posada en comú amb tots els ingressats. Primer presentàvem els que havien ingressat de nou, comentàvem aspectes de convivència i, posteriorment, recordàvem les activitats terapèutiques previstes per aquell dia, també les visites individuals de cadascú amb l’equip de professionals.

    Fèiem teràpia de grup amb la psicòloga, rebíem la visita del metge i anàvem a fer gimnàstica. També hi havia espais per a la relaxació i les visites. A mesura que t’anaves sentint millor podies gaudir de sortides a l’exterior. Però allò de cap manera és un balneari, és un centre psiquiàtric i ho necessites perquè estàs malament de veritat.

    Vostè està satisfeta del tracte de l’equip de professionals, però com descriuria l’atenció que ofereixen les infermeres?
     
    Per a tots els professionals, des de les administratives, les auxiliars, els psiquiatres,
    els psicòlegs i sobretot les infermeres només tinc paraules d’agraïment. Les infermeres t’observen moltíssim: amb elles hi convius contínuament, sempre estan al teu costat. Et veuen quan estàs en situació de crisi, quan ja estàs més estable i quan interactues amb la resta de persones ingressades. Elles sempre hi són.
     
    És difícil, com a infermera, deixar-se cuidar quan s’entra al Retorn?
     
    Per alguns metges i infermeres que hi ingressen és difícil acceptar el rol de malalt, deixar-se ajudar i alguns posen en dubte les decisions de l’equip i els qüestionen, però jo tenia molt clar que havia de confiar en ells. Els professionals de la salut hem de saber
    identificar les senyals d’alarma del nostre cos, no sempre podem amb tot. Nosaltres sempre cuidem a tothom, però qui ens cuida a nosaltres? Cal saber parar quan estem esgotats i saber desconnectar quan estem fora de la feina, del patiment o la situació de cadascú, així com de les persones que atenem. I això no és sempre fàcil.
     
    Què li ha donat el Programa Retorn?
     
    M’ho ha donat tot: no sé on estaria si no hagués estat per aquest programa, ha estat molt més que un coixí. Vaig tenir sort que em conduïssin cap al Retorn i crec que tots els professionals de la salut i, especialment les infermeres, haurien de conèixer la seva existència. És un servei que pot ajudar a moltes d’altres companyes i companys.
     
    Li és complicat explicar la seva malaltia?
     
    No tinc perquè dir que tinc aquesta malaltia: també tinc diabetis i em punxo insulina cada dia i no ho explico! La gent et mira diferent si dius que tens una malaltia mental i per això molts afectats ho neguen, fins i tot en el seu entorn familiar.
     
    Jo haig de conviure amb la meva malaltia i faig ús de la meva llibertat individual: ho parlo i ho explico obertament amb qui jo vull. No vull imposar-me l’etiqueta, perquè vull fer una vida el més normal possible. En general, crec que no s’entén a la persona que té un problema de salut mental.
     
     
    Retornweb.JPGQuè ofereix el Programa Retorn?
     
    El Programa Retorn és un servei assistencial i d'ajuda del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona dirigit a col·legiades i col·legiats amb problemes mentals i/o d'addicció.
     
    Des d’aquest servei:
    • Ajudem les persones afectades a superar la malaltia i els problemes laborals que comporta, amb l'objectiu de la rehabilitació i la reinserció a la vida laboral.
    • Protegim els usuaris dels efectes perjudicials derivats d'aquesta problemàtica, tot garantint el seu dret a una assistència sanitària de qualitat, des del punt de vista tècnic i humà, per part de les infermeres.
    • Vetllem pel compliment estricte de les normes d'ètica de la professió infermera. El control d'aquestes malalties és necessari per garantir-ne l'aplicació.
    Oferim:
    • Confidencialitat absoluta.
    • Informació, assessorament i canalització de les vies d’atenció assistencial.
    • Atenció mèdica i psicològica especialitzada, tant ambulatòria com en règim d’hospitalització.
    • Coordinació i derivació a altres assessories del Col·legi: legal, jurídica, laboral, etc.
    • Actuació de la intervenció col·legial davant denúncies per situacions provocades per infermeres o infermers.
    Fes clic aquí per a més informació. Si necessites suport o coneixes alguna company o company que es troba en aquesta situació truca al telèfon 900 649 200