Sota el títol “Estigma i exclusió en Salut Mental: Canviem la mirada”, la jornada ha permès conèixer diferents recursos a l’abast de col·lectius de risc i experiències de professionals que treballen en diferents espais.

El president del COIB, Albert Tort i Sisó, va inaugurar la jornada posant de relleu el compromís de les infermeres i la suma de forces per pal·liar una situació de dificultat tant per les persones amb trastorns mentals, com per famílies i els professionals que els acompanyen, “agreujada pels anys de retallades en els equips professionals i els serveis que dificulten mantenir el temps i la dedicació necessària”.

La primera taula de debat va estar integrada per David Uzquiza, del programa SATMI/PRODEP del Parc Sanitari Sant Joan de Déu; Gemma Aguilar i Ana Mª López, coordinadores educatives de la Casa de Recés (Fundació de l’Esperança-Obra Social “La Caixa”); Ana Millet, infermera de salut mental de l’Hospital de Dia de Conductes addictives Servei de Psiquiatria FGS a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i Silvia Gard, psicòloga clínica i cofundadora de Caivi, recurs per atendre famílies en conflicte. Sota la moderació de Neida Fernández, membre de la vocalia de Salut Mental del Col·legi, cada intervenció va estar dedicada a explicar quin són els recursos que posen a l’abast de diferents col·lectius.

 

En el cas del programa SATMI, adreçat al col·lectiu immigrant, Uzquiza va destaca la “gran vulnerabilitat” dels mateixos per aspectes laborals, econòmics, socials i racials que afavoreixen patologies de salut mental. A més, cal entendre que “aquestes persones manifesten els trastorns de salut mental de manera molt diferent a nosaltres i, a més, ens cal conèixer molt bé els aspectes culturals, les cures infermeres transculturals”, va afegir Uzquiza.

Gemma Aguilar i Anna Mª López van explicar el funcionament i estratègies que treballen des de la Casa de Recés, un centre d’atenció social a dones en situació de vulnerabilitat social i personal, majoritàriament d’entre 18 a 35 anys i en situació de pobresa o exclusió social. Les dues professionals van destacar l’abordatge sota un model basat en la persona: atenció, comprensió i acompanyament  en diferents àmbits d’actuació (vida quotidiana, sociofamiliar i relacional, salut i formació i laboral) per aconseguir que aquestes persones tinguin un futur millor. “És bàsic transmetre confidencialitat, sensibilitat, motivació, empatia, tolerància, afectivitat, tranquil·litat i fer escolta activa”, afirma López.

L’experiència de la infermera Ana Millet en l’atenció a persones amb addiccions, des dels anys 70, va esdevenir un testimoni molt educatiu en quant a l’evolució de l’estigma, més basat en la por i el perill en aquella època fins a evolucionar cap a sentiments de rebuig i menyspreu. Millet, que va explicar que actualment més d’un 50% de les addiccions ateses a l’Hospital de Dia de Conductes Addictives són per relacionades amb la beguda, seguida de la cocaïna en un 36%, va fer referència a com viuen l’estigma aquestes persones tant en l’àmbit familiar, marcat per la culpa i la vergonya, i l’àmbit social, amb un rebuig estigmatitzat com a ‘vici’.

Silvia Gard, psicòloga clínica del Centre d’Atenció Integral a la Violència Intrafamiliar i cofundadora de CAIVI, un recurs per atendre famílies en conflicte, va dedicar les seves reflexions a la infància i adolescència. Gard va destacar principalment la intenció de ajudar als nens i adolescents a que siguin resilients, aplicant models d’intervenció integrals amb equips que treballen en sinèrgia.

 

La ponència d’enguany va anar a càrrec del Pare Manel, creador de la Fundació Pare Manel per persones i col·lectius en situació de marginalitat i exclusió social. Més que una ponència, però, es va tractar d’un diàleg entre el Pare Manel i Àlex Marieges, membre de la vocalia de salut mental, en el que el convidat va exposar amb la seva característica manera d’abordar els temes, quines han estat les seves experiències, sobretot en l’àmbit de presons.

 

El Pare Manel va voler posar de relleu el fet que no podem identificar la persona amb l’acte que fa i, en certa manera, tots els que “intervenen en l’acompanyament d’aquestes persones hem d’acceptar cert fracàs ja que no podem canviar moltes coses”. “El que es rehabilita és perquè la pròpia vida l’hi porta”, va reflexionar el Pare Manel, “es necessita fer un procés i recuperar l’afectivitat, això porta temps i de vegades aquesta societat que tenim muntada no és la més adequada perquè ho puguin fer”.
 
Informació relacionada

Programa Retorn, servei assistencial i d'ajuda del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona dirigit a col·legiades i col·legiats amb problemes mentals i/o d'addicció.