És infermera des de fa 20 anys i tot un exemple de superació. El primer any de carrera un càncer li va fer perdre la cama esquerra. Això no li ha impedit però fer tot el que l’ha il·lusionat. Des de viatjar per tot el món a exercici d’infermera, una professió de la qual el que més l’atreu és el tracte directe amb les persones, Elisa Cazalla transmet la passió que sent per tot allò que fa. El seu últim repte assolit ha estat incorporar-se al Club Génesis, un grup ciclista que integra esportistes amb i sense discapacitat. Des de fa tres anys i damunt de la seva bicicleta aquesta infermera fa més de 100 quilòmetres cada setmana.

Recordo mirar des de ben petita tots els tours, giros i voltes a Espanya a la televisió, amb el meu pare, per què li agradava molt veure-ho. Sempre em va fer molta il·lusió anar en bicicleta, però no m’atrevia. Em vaig comprar un tàndem amb la meva germana i el meu cunyat i a vegades sortia amb algun d’ells o el meu pare a donar voltes pel poble. Això però em generava molta dependència. De fet, a Barcelona ni m’atrevia a muntar en bici. Un dia, a la meva consulta em va dir un usuari ‘tu portes una pròtesi no?’ Em va preguntar si m’agradaria fer bici i em va parlar del Club Gènesis que entrena al Velòdrom.

Sí, en Juanjo Méndez, que és campió del món contrarellotge 2013 i la Raquel Acinas subcampiona de la mateixa prova i campiona de la Copa del Món 2013 per la seva regularitat durant tot l’any, juntament amb en Bernat són l’ànima del grup. Recordo que abans d’entrar-hi, quan anava al meu ortopeda, veia les seves fotos i m’atreia el que feien. Al mateix temps, pensava ‘que pinto jo amb uns campions del món?’ Resulta que a més de competir tenien aquest club en el que ensenyen a córrer amb la bici a persones amb i sense discapacitat. Fomenten la competitivitat i la superació personal però de manera solidària. És un club d’integració i estan impulsant una escola de ciclisme per a nens amb o sense discapacitat.

Deurien ser difícils els inicis

Molt! Però també molt engrescadors. Recordo els inicis dels entrenaments i la primera vegada que vaig pujar al peralta, la part ondulada de la pista del velòdrom. Després va venir la sortida a la carretera. Al principi no dormia i em costava esmorzar, però vaig anar agafant confiança tant que ara surto sola en bicicleta per la ciutat.

Què és el que més li agrada?

La sensació de llibertat. Amb la pròtesi vas com limitat, a la bici tens velocitat, voles. És un repte diari, estàs aprenent i superant-te constantment.

Diu que en començar sentia inseguretat. Creu que es devia al fet de tenir una cama? No, quan vaig entrar al grup ja havia superat l’amputació. Per a mi els nervis eren els propis de la revolució que estava experimentant. Aquest és un somni que jo no havia somiat. És quelcom que va arribar per sorpresa, per la força que ha tingut. No podria preveure que intentant aprendre a anar en bicicleta acabaria enganxada a la competició i a la velocitat. Tot i que em feia il·lusió no m’imaginava que seria una prova de superació tan gran.

S’ha de ser realista -riu. Per arribar tan alt cal una gran preparació i això implica molta dedicació. Si l’esport està malament a nivell d’ajudes, imagini’s el suport als esportistes paralímpics. Al nostre club és el Bernat, l’entrenador, qui fa totes les gestions d’ anar darrere la bona voluntat dels patrocinadors i dels ajuts i beques, que són escassos. En Juanjo i la Raquel es queden sense beques si no guanyen medalla. Això els va passar al 2012 perquè no van aconseguir cap medalla als Jocs Olímpics de Londres. Però gràcies a la seva tenacitat i els títols aconseguits al 2013 els hi han retornat aquest any.

Recomana fer ciclisme a altres persones que es trobin en la seva situació?

Recomano que facin allò que els agrada, que els apassiona. Allò que, com a mi la bicicleta, et doni l’impuls a la vida. De fet, no sempre han de ser les mateixes coses: les teves motivacions poden canviar amb el temps.

Perdre una cama no ens ho ha d’impedir això

Ni perdre una cama ni cap altra cosa. Quan jo vaig passar per l’amputació va ser un moment de crisi, estava estudiant Infermeria i no sabia si podria dedicar-m’hi gaire. De fet, alguns professors em van dir que no podria fer d’infermera. Però 20 anys després, aquí estem.

Què els diria ara a aquests professors?

No has de deixar que ningú et digui que és el que pots fer i el que no pots fer. És important que provis tot allò que t’atreu. Sobre tot cal provar-ho. Si no ho pots fer ja ho veuràs en el moment. No pots quedar-te amb el neguit de no haver-ho intentat. Miri, la societat ens vol dir moltes vegades que és el que podem i no podem fer. Jo, una vegada a Àustria em vaig trobar que no em deixaven baixar una muntanya amb una espècie de trineu monorail. Per més que ho vaig intentar no els vaig convèncer que em deixessin. Hem de revelar-nos davant d’aquestes situacions. Si deixes que algú decideixi per tu la teva vida no anirà bé. Hi ha una part de responsabilitat en un mateix per evitar que això passi.

De fet la seva experiència l’haurà convertit en una infermera que coneix molt millor el punt de vista de l’usuari.

Sí, això ha enriquit el meu perfil professional per donar una atenció millor. La nostra feina moltes vegades és donar suport emocional i tranquil·litzar. Informar bé a l’usuari és capital per fer això. Treballo des de fa 12 anys a la unitat de cirurgia sense ingrés de l’Hospital Vall d’Hebron i mai explico que he passat per situacions similars a les dels usuaris que atenc, però sé per la meva experiència com donar-los totes les explicacions i aclarir els seus dubtes. Les infermeres som essencials per aquesta comunicació amb l’usuari.

És cert! És que hi ha molt de suport en les dues tasques. Tant la que faig jo al meu servei atenent els usuaris com la que fan els meus preparadors en donar-me el suport i la confiança per motivar-me a continuar endavant i superar-me.

D’on creu que surt aquesta força?

No sabria dir d’on surt, però recordo que al principi de sortir per carretera vaig caure sobre la grava. Vaig tenir un parell de caigudes importants. De fet, un dia un gos i jo ens vàrem atropellar mútuament i vaig haver d’anar a urgències. Van ser moments crítics, però quan vaig anar a buscar la bicicleta al taller em vaig descobrir a mi mateixa amb un somriure d’orella a orella perquè ja la tenia arreglada. Aquesta il·lusió et motiva a empassar-te la por i el respecte, que et poden paralitzar. Tu has de poder més.
Elisa Cazalla i l’equip del Club de Ciclisme Génesis, han protagonitzat el documental ‘Imparables’ del director català Daniel Jariod, que visitarà diversos festivals la propera primavera i s’emetrà a Televisió de Catalunya el proper mes de març. (http:// www.imparablesdocumental.com/la-pelicula/#lospersonajes)