La Marta, la Clara i la Rosa són infermeres i van començar a treballar immediatament després d’acabar la carrera l’any 2008 enllaçant contractes de suplència per vacances o baixes laborals. Llavors creien començar un camí que en uns 5 anys les portaria a estabilitzar-se amb un contracte fix. Avui les retallades en salut han fet més llunyana l’estabilitat. Per ara, són infermeres suplents i viuen en l’incertesa.

Els contractes de substitució o suplència són una figura tan antiga com el mateix sistema de salut. Són necessaris per a que el servei es pugui mantenir. Durant dècades han estat la via d’entrada a l’exercici professional i fins i tot una escola que ha format infermeres  en les múltiples competències de la professió.

Durant molts anys, però aquests contractes van proliferar per les necessitats d’una demanda creixent de personal que no va anar acompanyada de manera equivalent per convocatòries de places fixes. Això va fer dels suplents un recurs vital per al funcionament de les institucions sanitàries.

Però que reben ells a canvi? Hem parlat amb aquestes tres infermeres joves que en 6 anys d’exercici ja han signat més de 1000 contractes cadascuna, molts d’ells només per un sol dia. La Marta, la Clara i la Rosa veuen molt llunyà encara el dia en que tinguin aquell ambicionat contracte que les permeti fer coses tan simples com programar unes vacances, planificar la seva vida familiar o posar-se malaltes sense tenir por de perdre la feina.

 

I es que les infermeres suplents viuen pendents del telèfon esperant un nou contracte. D’aquesta manera no poden plantejar-se demanar una hipoteca, tenir fills o estudiar. En definitiva, es veuen incapaces, tenint feina habitual, de planificar la seva vida més enllà d’allò immediat.

“En una ocasió, mig en broma mig seriosament la meva súper em va dir: no et formis tant i estigues més per la feina. I tot perquè em van trucar tres dimarts seguits quan ja els havia dit que feia un curs”, diu la Clara.

Per a ella el més dur és haver de planificar les vacances quan ningú més no en té i no poder coincidir mai amb la parella i els amics. “A més, no m’agafo mai més d’una setmana, procurem no perdre l’antiguitat”.

I és que agafar les vacances trossejades és una pràctica habitual, ja que si un suplent deixa de treballar més de vint dies seguits perd l’antiguitat. Com que sovint als contractes les vacances es prorrategen, quan en fan, estan tècnicament sense feina.

 

“Tot i que amb contractes d’un dia o tres com et pots imaginar no acabarem fent mai un trienni”, diu la Rosa. Asseguren que la situació de provisionalitat i indefensió en la qual es troben les porta a viure en tensió en la seva relació amb el centre de treball.

“T’ho penses més a l’hora de sumar-te a una vaga o reivindicar els teus drets. Estàs sola, perquè, a vegades, alguns sindicats només treballen pels drets dels treballadors fixes” denúncia la Marta.

Això afecta fins i tot a la salut. “Sovint vas a la feina amb febre i ni tan sols et diuen de marxar a casa, cosa que pot repercutir en la salut de l’usuari”, segons la Marta.

És cert que a vegades pot donar-se un excés de zel o precaució per part de les infermeres suplents, però creu que no reben el mateix tracte que les fixes pel que fa a la gestió de baixes laborals o vacances.

“Hi ha certa consciencia entre algunes súpers que hem d’estar agraïdes i que això implica que no podem actuar exactament igual que les altres. Els comentaris ens arriben a través de les pròpies companyes.”

 

Són l’últim esglaó d’una cadena en la que s’imposa el classisme contractual. “Som les últimes. A l’hora de demanar qualsevol cosa, com un dia de vacances tenen preferència les que estàn fixes i les auxiliars. Nosaltres hem d’escollir entre el que ells ens deixen”, assegura la Marta.

Les tres infermeres denuncien que els tractes de favor són habituals. Sovint les guàrdies, la feina o el sou es determinen seguint criteris que no són públics. La situació es veu incentivada per l’absència de borses de treball regulades en hospitals concertats i pel fet que en els contractes inferiors a un mes de durada, la normativa de contractació de l’ICS no exigeix que el contractat estigui inscrit a la borsa de treball.

 

“A més, existeix el tòpic que això se’ns compensa en el sou. I res està més lluny de la veritat -diu la Rosa- No cobrem més, sinó menys. El que passa és que ens prorrategen les pagues extra i les vacances. El sou queda més aparent, però acumular un trienni per a nosaltres es ciència ficció.”

 

Malgrat tot, la precarietat laboral que pateixen no ha canviat la seva vocació. La Marta explica amb sentiment que li agrada “ajudar a les persones, veure com milloren gracies a la seva ajuda” i per la seva banda la Rosa està tirant endavant el projecte convertir-se en llevadora. “Repassant el que vàrem estudiar me n’adono de la professió tan bonica que tenim i lamento que la situació actual estigui arraconant l’atenció de les infermeres”. Afegeix que “la situació actual fa que de seguida sentim que no estem fent bé la nostra feina i és cert que això sí que desmotiva.”

De moment i amb tota la precarietat que pateixen pensen que la seva feina no està en perill, ja que asseguren que els seus serveis no poden funcionar sense suplents. Estan convençudes que tard o d’hora accediran a l’estabilitat laboral que esperen des de fa cinc anys. “Ni que sigui per la cobertura de les jubilacions”, diu la Rosa.

El cert, es que caldrà veure si aquestes vacants inevitables seran suficients. Segons els pactes de governs vigents, mentre l’economia no creixi, només es cobriran en un cinquanta per cent de les baixes per jubilació. Si arriben per a totes, per descomptat l’aparició d’aquests contractes es dilatarà molt més en el temps.

Es troben en un carreró sense sortida. Per la manca generalitzada de llocs de treball han de seguir apostant pels seus centres i confiant que un dia els milloraran les condicions laborals. La Marta assegura que “a diferència de 2008, quan vaig començar, ara toca apostar més per allò de malo conocido que el bueno por conocer.”