Laura Macià va sortir de la facultat el 1996. Des de llavors, sempre ha treballat d’infermera. El 2003 va entrar a treballar a l’hospital psiquiàtric de la presó de Brians i avui és part de l’equip que té cura dels interns de Quatre Camins a la unitat de salut mental. On treballa amb una dotació de 40 llits. És una infermera de presons, quelcom que no es va plantejar mai que seria mentre estudiava, però que avui agraeix per tot el que li aporta a nivell professional i personal. Assegura que en aquesta ocupació satisfà la seva necessitat d’ajudar els més desafavorits, la vocació que la va portar a fer-se infermera i a estudiar sociologia. El passat octubre el treball del seu equip de recerca va guanyar el premi a la millor comunicació científica en la categoria d’Infermeria del X Congrés de la Societat Espanyola de Sanitat Penitenciària. 

És com un poble petit on tenim un centre de salut mental. Majoritàriament la població és masculina en un 93% i hi ha una incidència de malalties mentals 5 vegades superior a la mitjana de tot l’estat: 8 de cada 10 interns a presons han patit algun tipus de trastorn.

D’altra banda és una institució total, com deia el sociòleg Goffman, un espai tancat aïllats de la societat on funcionen lleis i codis no escrits propis: operen clans, es donen protestes com vagues de fam.

En aquest entorn, les infermeres hem de treballar molt per conèixer l’intern i saber en tot moment quan una manifestació física com una autolesió o un intent de suïcidi respon a una voluntat manipulativa i per tant s’hi ha de posar límit o quan és símptoma d’un problema de salut com una depressió o un quadre psicòtic. A més a més, en general és un perfil d’usuari que no surt a demanar ajuda, has d’estar molt pendent.

Mai. Crec que el fet d’anar de blanc fa que siguem percebudes com algú que està allà per ajudar. Algú de confiança. La veritat que això és una ajuda. A més hem de pensar que l’agressivitat en persones amb una malaltia mental sovint sorgeix per una situació de por, per una descompensació, i per tant la manera en com tu reacciones davant d’aquesta agressivitat determinarà el resultat. Per això és tan important comptar amb professionals formats i sensibilitzats. De fet, amb una bona intervenció pots reconduir la persona més agressiva, li pots donar la volta.

Es donen situacions tenses i de risc però es treballa en coordinació amb l’equip de professionals de seguretat del centre per resoldre aquests moments, i es prenen les mesures de seguretat per intentar evitar-los.

En salut mental, dintre i fora de les presons, ens  referim a coerció quan parlem de totes aquelles mesures que es prenen, en contra de la voluntat de l’usuari, per fer-lo seguir un tractament o un pla de cures determinat. És a dir, un aïllament o una contenció física.

I han demostrat que aquestes mesures no ajuden més al seguiment dels tractaments.

Bé, nosaltres no hem demostrat gaire cosa. El que sí que hem detectat, en la nostra mostra, és que hi ha una gran relació entre les persones que pateixen mesures coercitives i les persones que no tenen adherència al tractament. No hem demostrat que les causes d’aquesta manca d’adherència siguin les mesures coercitives. Sí que veiem però, que els pacients més complexos amb trastorns conductuals són els que tenen més dificultats per prendre medicació i per mantenir una actitud que contribueixi al seu pla de cura.

Les mesures coercitives no funcionen doncs.

El que és evident és que en l’adherència hi intervenen molts factors. Aquí comptem amb programes per reduir-les. És un procés en el que els professionals també han de poder adaptar-se. A Europa, es defensa la coerció zero i aquest és el nostre objectiu. Però Això és bastant relatiu. En la majoria de països les ràtios de personal de salut són molt més altes.

En tot cas, les mesures coercitives tot i que ens ajuden en moments de crisi, no afavoreixen el vincle amb les infermeres. Si un usuari no confia en la infermera és molt difícil que es prengui la medicació, que t’escolti, que es deixi ajudar.

En tots els casos, però a presons especialment. Els usuaris que atenem a penes han tingut contacte previ amb serveis sanitaris. Parlem de persones en situació d’exclusió, amb una vida erràtica. Molt sovint ni tan sols han tingut experiència laboral. En molts casos, no tenen família o les seves relacions emocionals han estat difícils. Tot això resulta en un gran nivell de desconfiança als demés, que s’agreuja pel trencament que la reclusió implica respecte al seu entorn immediat.

En la meva experiència com a infermera el més gratificant ha estat aconseguir vèncer aquesta desconfiança. Moltes vegades els usuaris no segueixen el tractament perquè vegin que tenen un problema, recordem que la falta de consciència és ja un símptoma de la malaltia, sinó que el prenen perquè se’n refien de tu. I això és genial.

No els he comptat mai. Per desgràcia, a les presons hi ha molta porta giratòria. A més, les retallades no han facilitat que fora de les presons les persones en risc es puguin reinserir-se a la societat. Els serveis socials són pocs i si algú va saltant de la roda, la situació se li complica i moltes vegades el tornes a veure dintre. No excuso que es cometin delictes, però la pobresa és una mala companya.