Tot i que estan acostumades a gestionar la mort d'usuaris que reben cures pal·liatives, la crisi sanitària ha suposat un esforç extraordinari per a les infermeres dels centres sociosanitaris per la intensitat, les baixes del personal i la comunicació amb les famílies. Entrevistem a la infermera geriàtrica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, Jessica Rivera.
Com us vau organitzar al centre?
Tot va començar amb el contagi d’un treballador, que va obligar a aïllar el 50% de la plantilla i aquí van començar els problemes. El quart dia ja teníem el 57% del personal de baixa. Els que estàvem treballant hem doblat torns i anàvem aïllant i prenent moltes precaucions. Ràpidament vam tancar el centre però els primers quinze dies van ser molt intensos i molt durs. Després ja vam poder fer proves, ja que som centre referent de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i es feien les mateixes proves que a l’hospital, això facilitava la pròpia organització dels aïllaments. Cal dir que en la nostra empresa l’organització i la comunicació ha estat molt ben gestionada. A través de grups de WhatsApp rebíem les novetats i indicacions per saber al moment el que calia fer.
Com es gestiona l’acompanyament al final de vida en una situació així?
A cures pal·liatives estem acostumades a tractar amb la mort. Donem males notícies contínuament, però és quelcom que fem amb les famílies i acompanyar-los en aquest moment té una part gratificant pel retorn en aquesta relació. Amb la covid-19 tot ha estat diferent. Al meu centre deixàvem entrar un familiar, protegit amb EPI, per a poder-se acomiadar quan vèiem que no se’n sortiria però ha estat molt difícil. La tecnologia també ens ha ajudat molt, amb les videotrucades i la possibilitat de contactar diàriament amb les famílies. Es va comptar igualment amb l’ajuda d’un equip de psicòlegs per parlar amb les famílies en un moment en què tampoc es podia fer un dol normal.
Com heu viscut emocionalment aquesta difícil situació?
Els primers dies hi havia tanta adrenalina que no podíem ni pensar. Se’ns ha ofert suport psicològic individual i grupal a través dels equips d’EAP. És que tot és molt complicat. Jo fa dos mesos que no veig els meus fills ja que vam decidir allunyar-los de casa perquè la meva parella també és un professional de la salut. Hem sacrificat molt els aspectes personals. També penso que aquesta experiència marcarà la relació entre companyes, n’hi ha algunes que han tingut molta por i molta fòbia a emmalaltir. En positiu, val a dir que ens hem sentit molt acompanyades amb tot el que ens arribava de regals, cartes, dibuixos i de l’agraïment que les famílies ens feien arribar. Sempre és gratificant.
