Cada quaranta segons una persona es treu la vida al món. A Catalunya, és la segona causa de mort entre els joves d’entre 15 i 29 anys. Es tracta d’un problema social i sanitari de primera magnitud, que costa d’afrontar fins i tot per part dels mateixos professionals sanitaris. Amb motiu del Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, que se celebra el 10 de setembre, parlem amb Carmen Pinedo, infermera especialista en Salut Mental del Centre de Salut Mental Dreta de l’Eixample i Camp de l’Arpa, de Barcelona, de CPB Serveis Salut Mental.

Cada any se suïcida gairebé un milió de persones al món i aquesta xifra augmenta any rere any. Som conscients de la magnitud d’aquest problema?

No, no ho som. Hi ha més persones que es moren per suïcidi que per accidents de trànsit i, en canvi, no se’n parla tant. Això es deu a l’estigma i la por que envolta el suïcidi.

Per què existeix aquest estigma?

Tot allò que té a veure amb els problemes mentals està estigmatitzat. Tenim por a abordar les qüestions que tenen a veure amb la salut mental, probablement per desconeixement. Nosaltres tenim una bona coordinació entre diferents nivells assistencials i amb les associacions que es dediquen aquest tema i fem activitats informatives i de formació. Tot i així, l’abordatge del suïcidi segueix sent una qüestió poc coneguda, fins i tot entre els mateixos professionals sanitaris. Costa que a les consultes d’atenció primària facin preguntes com “vols deixar de viure?”, o bé “has pensat en suïcidar-te?”. És veritat que amb el poc temps que tenen per fer les visites és difícil poder aprofundir en aquesta qüestió. Però no només es qüestió de temps. Això s’hauria de treballar més a les universitats, durant la formació dels professionals. El pes excessiu que té l’enfocament biologista no hi ajuda. Cal reforçar aspectes relacionats amb l’empatia, la comunicació i l’humanisme en la formació de professionals sanitaris.

En quina situació ens trobem a Catalunya?

L’any 2005 es va posar en marxa a Catalunya un programa pilot per abordar el suïcidi, dins del Pla de detecció i tractament de les depressions, que el 2014 va donar lloc a la implantació del Codi Risc Suïcidi, pioner a Europa. Ara tenim més recursos i estem visitant més persones que tenen risc suïcida. Al Centre de Salut Mental Dreta de l’Eixample i Camp de l’Arpa han disminuït les persones que reincideixen i les que han d’ingressar a l’hospital. Passen menys de 48 hores entre que es detecta un risc suïcida, ja sigui a les consultes d’atenció primària o a les urgències, i es fa la visita. Tenim més recursos, fins i tot es poden fer ingressos a domicili, si hi ha recolzament familiar.

Quins factors condueixen a un comportament suïcida?

Tenen a veure amb trastorns adaptatius relacionats amb una sensació de vulnerabilitat davant de situacions de canvi. No sempre hi ha un trastorn mental de base. En moments de crisi econòmica, hi ha més suïcidis o més intents de suïcidi, sobretot en homes, que són menys capaços de demanar ajuda. Ara sembla que han baixat els casos, perquè tots estem més centrats en fer front a la covid-19. D’aquí a uns mesos, quan la crisi sanitària acabi i es facin més visibles les seves conseqüències emocionals i econòmiques, podríem veure un augment de suïcidis.

Quin paper tenen les infermeres de salut mental per prevenir el suïcidi?

Fem seguiment de persones que tenen un trastorn mental i tenen intencions suïcides, persones amb depressions i trastorns psicòtics. Els ajudem a potenciar les coses més positives, des de l’escolta activa, ajudant-los a expressar els seus sentiments sense ser jutjats i a buscar alternatives a la seva desesperança. Treballem molt en equip, amb psiquiatres, psicòlegs i treballadors socials. També fem seguiment dels pacients després que els donin d’alta del programa, als sis mesos i a l’any. És complicat, perquè moltes vegades no em coneixen. Intento establir una relació de complicitat, fer una entrevista càlida. Els pregunto si han tingut més idees de mort, com es troben, si han estat capaços d’abordar la situació, si han pensat en treure’s la vida... Els animo a que segueixin cuidant-se i, si percebo que les coses no estan bé, els convido a que tinguin una entrevista amb mi o amb el psiquiatre o el psicòleg. Una altra de les coses que fem és atendre les famílies i l’entorn proper de persones que s’han suïcidat. Se’ls ofereix atenció i se’ls dona recursos perquè puguin superar la situació i puguin normalitzar-la, evitant l’autoculpabilització i intentant trencar amb l’estigmatització.