Què et va motivar a iniciar-te en la recerca?

Des de molt jove, vaig tenir l’interès d’intentar millorar la pràctica assistencial. Això em va portar a cursar un altre grau, diversos postgraus i, finalment, a plantejar-me un doctorat en un moment en què no existien programes de doctorat en infermeria.

Durant el meu màster en Política Sanitària, vaig tenir l’oportunitat de contactar amb professors i professores, i els vaig fer arribar la meva inquietud de formar part d'algun projecte de recerca. Va ser en aquest moment quan em van comentar que hi havia un projecte internacional sobre tabaquisme, un àmbit que desconeixia completament en aquell moment, i em van preguntar si hi estava interessada.

Aquesta experiència em va obrir la porta a un camp apassionant i va marcar l’inici del meu camí en la recerca.

Per què consideres que la recerca és essencial en infermeria?

La pràctica s’ha de nodrir de l’evidència. La recerca és un procés cíclic: les preguntes sorgeixen de la pràctica, es resolen mitjançant aproximacions metodològiques rigoroses i, un cop obtingudes les respostes, aquestes s’han de transferir de nou a la pràctica.

Aquesta roda de millora continuada és essencial tant per a l’assistència com per als abordatges en salut pública.

Creus que el fet de ser dona ha influït en la teva trajectòria com a investigadora?

El fet de ser dona, en el meu cas, no ha estat un obstacle. La veritat és que al llarg de la meva trajectòria he tingut moltes oportunitats, però no pel fet de ser dona, sinó perquè sempre he estat una persona inquieta i amb ganes d’aprendre. He pogut accedir a una formació d’excel·lència, fer un màster a l’estranger gràcies a una beca i obtenir una posició postdoctoral en una universitat americana, també amb suport de beques.

És cert que, en algunes convocatòries competitives a nivell europeu i nacional, s’ha començat a tenir en compte les dificultats que poden tenir les dones per fer recerca, i en alguns casos s’han aplicat mesures de biaix positiu per facilitar-ne l’accés. En el meu cas, en els primers anys de carrera, algunes convocatòries donaven punts addicionals si eres menor de 40 anys i dona, fet que en aquell moment em va beneficiar.

Quin impacte t’ha tingut la conciliació laboral i personal?

Personalment, no tinc persones dependents al meu entorn, però sé que moltes dones troben dificultats per conciliar la recerca amb la vida familiar. La recerca requereix molta dedicació: has d’estar al dia, actualitzar-te constantment i gestionar projectes que sovint excedeixen un horari convencional. Aquesta exigència fa que la conciliació sigui un repte.

Jo crec que la conciliació no existeix en tots els àmbits. Les persones que tenen família, sobretot les dones, sovint es troben amb moltes dificultats per aconseguir-la. És cert que a nivell de polítiques hem avançat respecte a fa uns anys, però també és cert que el món laboral s’ha tornat molt més exigent i complex, amb múltiples inputs constants que dificulten la gestió del dia a dia.

També és veritat que actualment hi ha organitzacions amb una cultura més flexible, i després de la pandèmia s’han instaurat pràctiques com el teletreball. No obstant això, aquesta nova realitat també ha portat un augment considerable de videotrucades i correus electrònics, fet que dificulta el treball productiu. Quan parlo de treball productiu em refereixo a poder començar i acabar una tasca amb continuïtat, ja sigui un projecte, un article, un abstract o el mentoratge d’una persona júnior.

Quin paper tenen els referents en la investigació?

Els referents són essencials. He tingut mentors homes i dones al llarg de la meva trajectòria. La meva primera mentora va ser una dona, i el meu mentor actual, el doctor Esteve Fernández, ha estat clau en el meu creixement com a investigadora. Treballar amb mentors i en equips multidisciplinaris és fonamental per enriquir la nostra visió i aportar noves perspectives.

Quin missatge enviaries a les nenes que volen dedicar-se a la recerca?

Els diria que siguin inquietes, valentes i que no mirin enrere, que segueixin la seva curiositat sense por. Crec que les nenes d’avui dia tenen una perspectiva molt diferent de la que teníem les generacions anteriors. Ja no es veuen a elles mateixes de manera diferent als nens, i això és molt positiu.

Les nenes d’avui tenen referents més diversos i són conscients que tenen els mateixos drets i oportunitats que els nens. Els models d’aprenentatge actuals són molt més igualitaris, i el coneixement ja no està segregat per gènere com ho estava abans. Històricament, s’associava tot allò tècnic als homes i les cures a les dones, però això està canviant.

Cada vegada més, veiem nenes que volen estudiar enginyeria, matemàtiques o disciplines científiques, igual que també hi ha nens que volen ser infermers, dedicar-se a la literatura o a altres àrees tradicionalment associades a les dones. Això és un gran pas endavant, però encara queden biaixos estructurals, especialment relacionats amb el rol reproductiu de les dones i les dificultats que això pot suposar en determinades professions.

Per sort, les noves generacions de pares tenen un paper més actiu en la criança i assumeixen més responsabilitats familiars, cosa que afavoreix una conciliació més equitativa. Cada cop hi ha més homes que agafen baixes de paternitat i s’impliquen més en aquest rol, fet que contribueix a trencar les desigualtats.

Les polítiques públiques que fomenten la igualtat en la conciliació tenen un impacte important, però són canvis que requereixen temps per ser plenament visibles. Per això, hem de continuar treballant en aquesta línia i assegurar que totes les nenes, independentment del camí que triïn, puguin desenvolupar la seva vocació sense limitacions.
 

Més sobre Cristina Martínez

La Dra. Cristina Martínez ha dissenyat i implementat múltiples programes de control del tabac dirigits a serveis de salut, amb l’objectiu de facilitar la transferència del coneixement científic a la pràctica assistencial. Ha desenvolupat metodologies mixtes (qualitatives i quantitatives) i ha impulsat estratègies de participació-acció per garantir la implementació efectiva d’intervencions, destacant especialment la coordinació del projecte “Hospital sense Fum”. La seva expertesa se centra en l’anàlisi de necessitats politico-sanitàries i en l’aplicació d’estratègies que contribueixen a la millora del greu problema que representa el tabaquisme en la societat.

La seva principal línia d’investigació s’enfoca en l’avaluació de programes i la transferència de la investigació en mesures politico-sanitàries a escala local, nacional i internacional. Entre els seus àmbits específics de recerca destaquen el control del tabac en serveis de salut, la investigació aplicada en el disseny i avaluació de programes educatius i intervencions per deixar de fumar, així com el marc regulador de les polítiques de control del tabac, tot integrant una perspectiva especial en poblacions vulnerables.

Actualment, és investigadora principal de sis projectes en curs, entre els quals es troben tres relacionats amb el desenvolupament de programes formatius en tabaquisme tant a escala internacional com nacional (INSTrUCT ERASMUS+, PISCIS i ISCI_SEC), i dos projectes dirigits a poblacions vulnerables amb trastorn mental i abús de substàncies (ACT_ATAC i DUCATA, finançats pel Fons d’Investigacions Sanitàries i el Plan Nacional sobre Drogues, respectivament). També lidera un estudi de cohorts regional amb seguiment a estudiants d’infermeria (ECTEC_S). A més, és investigadora principal de projectes comunitaris d’alta complexitat com l’assaig pràctic QUIT_MENTAL i diversos estudis transversals (ETHIF, ECTEC, entre d’altres). Col·labora, a més, en diversos estudis liderats per investigadors de la UCT, UB i UCSF.

La seva contribució científica inclou la publicació d’uns 90 articles relacionats amb el control del tabac en revistes indexades amb factor d’impacte i la presentació de prop de 80 comunicacions en congressos i conferències científiques. Participa activament com a revisora en revistes científiques internacionals especialitzades en prevenció i salut pública. A més, forma part de diversos grups de treball en tabaquisme, com el Grup de Tabac de la Sociedad Española de Epidemiología.

Aquesta entrevista forma part de la campanya del COIB per reconèixer i celebrar el paper de les infermeres en la ciència, destacant el seu lideratge i contribució fonamental en la millora de la salut i la qualitat de vida de la ciutadania.