Directora de Programes

Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermers de Barcelona

 

El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermeres ha encetat ja fa mesos una nova línia de treball per arribar a un acord entre el col·lectiu infermer en qüestions professionals candents i que, en alguns casos, han estat motiu de malentesos en el si de la pròpia comunitat.

 

Es tracta d’encetar processos d’autoregulació professional, un model de participació que ja es va provar per abordar i consensuar una proposta sobre les diverses opcions universitàries per a la retitulació amb el Grau d’Infermeria. Més recentment, aquesta metodologia de participació ha permès situar en el mateix terreny i trobar un consens professional sobre els criteris mínims exigibles per posar en marxa qualsevol programa dels que s’han anomenat “gestió de la demanda”.

 

Una de les artífexs d’aquest procés és la directora de Programes del COIB, Núria Cuxart. Reconeix, des de la seva visió i la seva llarga experiència a dins del Col·legi, que aquest era un pendent que tenia la institució. “Tenim alguns antecedents a dins de la professió, però ara portàvem alguns anys en els quals no s’havia optat per aquesta via”, explica.

 

Hi ha qüestions professionals que cal consensuar si realment després es vol obtenir una regulació realment eficaç. Hem triat un camí que de moment ens va funcionant. Partint del problema que col·legiades i col·legiats ens expressen davant d’un tema determinat es convida les persones que viuen aquesta situació i que hi estan interessades per elaborar un document que, posteriorment, es sotmet a la consideració del màxim d’infermeres que hi estan interessades i també expertes, en el marc d’una jornada tècnica, que contrasta, fa suggeriments i millora aquesta proposta, que més tard es sotmet també a suggeriments de la resta del col·lectiu. Una vegada acordat arribat aquest camí ja està pràcticament preparat per regular-se.

 

A les jornades tècniques que hem fet fins el moment han participat infermeres que han mostrat un interès previ en la qüestió i d’altres que són referents en el tema a tractar. – a les dues que hem fet fins el moment hi ha hagut una molt bona participació. També s’ha obert a les societats científiques, però també s’ha convidat a universitats i òrgans col·legials, com delegacions comarcals del COIB, en aquest darrer cas per qüestions de representativitat territorial i perquè aporten, sobretot, la visió des de la pràctica. 

 

En aquesta proposta d’autoregulació de la gestió de la demanda hi ha dues fases. El que hem regulat fins ara s’ha fet a partir d’un document que estableix les bases del que haurà de ser aquesta segona fase, més centrada en qüestions de funcionament. A la primera fase s’ha consensuat qüestions relacionades amb els fonaments i amb el que ofereix una infermera que treballa en el marc d’un programa de gestió de la demanda.
 
Aquest document resol moltes qüestions que abans eren motiu de grenya, com la pròpia definició de la gestió de la demanda. Ara n’hem consensuat una que tots ens sentim còmodes. Pot semblar una petitesa, però és una qüestió molt important, perquè després, d’aquí, neixen moltes confusions. També es diferencia la gestió de la demanda i el triatge i descriu perfectament el que fa la infermera que participa en aquest tipus de programes.

 

Ens estan arribant diversos temes sobre la taula. Els aspectes professionals per iniciar un procés d’autorregulació es prioritzen en base a l’afectació a les persones que atenem, a les demandes professionals i a les possibilitats del COIB d’assumir una tasca d’aquestes característiques, que vol de molta dedicació i coratge, però sobretot de molt seny.

Una proposta professional que neix del problema que es té a la pràctica i que pretén buscar una solució, des del coneixement i l’expertesa, però també amb l’interés i la voluntat de millorar sempre té més possibilitats d’èxit. Segurament es tracta d’un procés més lent, però creiem que quan de veritat es fa amb una participació real i tenint en compte tots aquests elements es més fàcil que esdevingui un producte útil per a qui l’ha d’utilitzar –en aquest cas les infermeres i infermers- i per qui ha de rebre aquest servei, és a dir la persona atesa.

 

A més, a l’hora d’interlocutar amb responsables sanitaris o polítics, aquests sempre rebran  millor una proposta consensuada que no una olla de grills, on cadascú tira per on pot o per on sap.

 

Des de 1977 fins ara hem anat a bandades, hi ha hagut etapes productives i d’altres de desèrtiques. El congrés de l’Associació Catalana d’Infermeria de 1997 va ser un exemple en aquest sentit, va ser un congrés de bases, de línies futures, un congrés que partia d’un document treballat des del problema, que va arribar amb un altíssim grau de consens i que es va poder millorar molt. Tant és així que els documents que van sortir d’aquell congrés encara són vigents. A nivell internacional, on Catalunya va tenir una enorme participació, tenim l’experiència dels objectius de salut per a tothom de l’any 2000, que també es va treballar amb molta voluntat de consens, en aquella època. És veritat, que ara portàvem anys sense masses consensos en el marc de la nostra professió.

El COIB fa d’impulsor, promotor i, d’alguna manera, de mediador perquè aquests acords s’acabin formalitzant i, per tant, l’acompleixin els professionals i també les organitzacions sanitàries. Si els processos de mediació funcionen ningú hi perd. Per tant, jo diria que és un procés responsable, que era un pendent en el col·lectiu i que s’havia de fer. Penso que donarà bons resultats.

 

És clar que sí. Poden ajudar en moltes direccions, també per aconseguir acords fora de la nostra professió.

 

Sembla que els aires actuals no van ajuden a promoure aquest tipus de processos. Així ho demostra, per exemple, el text de l’avantprojecte de Llei de serveis professionals, que prepara el Govern espanyol. 

 

L’avantprojecte de Llei de serveis professionals planteja un gran afany i interés centralitzador, però ara com ara tal i com està muntat el sistema de salut a Espanya és impossible que es pugui aplicar. Des de 2001 totes les competències sanitàries estan transferides a les comunitats autònomes i l’Estat només manté la sanitat exterior, la políitica del medicament i la qüestió de la homogeneïtat de la competència professional. Però el funcionament de cada sistema de salut és de responsabilitat autonòmica exclusiva. Ja poden fer els avantprojectes que vulguin: el sistema de salut el fem funcionar els professionals i l’administració autònoma té competència plena en aquesta matèria.

 

És veritat que aquest avantprojecte que no afavoreix per res iniciatives com la de l’autorregulació a Catalunya, però crec que poc hi podran fer per aturar-ho. A més, en aquest sentit, el que costa més sempre és posar d’acord en el món professional i entre professions. Aquesta vegada, una gran majoria del món professional, està d’acord. I quan aquest acord s’assoleix no hi ha llei en el món que ho aturi.

 

Amb la regulació s’ha de separar dues coses, la regulació externa, que s’ha de fer des de l’àmbit jurídic o de l’administració i la que es fa en el si de la professió: el que una professió discuteix i debat per posar ordre i intentar oferir un servei el més clar i eficient possible a la societat. I no són incompatibles les dues coses, però ni les hem de confondre ni des d’organismes externs s’ha de pressionar o coaccionar.

 

L’exercici d’autoregulació és un exercici de responsabilitat, ja que no només s’ha de tenir en compte els drets del professional, sinó que s’ha de treballar en base a criteris de defensa del bé comú. Per aquest motiu l’autoregulació és important i no és incompatible amb la regulació externa, però ambdues s’han de respectar.

 

---

Llum verda a la regulació de la gestió de la demanda (8/7/2013)

Les infermeres reben de bon grat l'acord per a la regulació de la gestió de la demanda (27/2/2013)