La infermera Xusa Serra, experta en acompanyar en processos de dol, ha publicat el llibre ‘I jo també em moriré’, que ofereix claus per tal que pares, educadors i professionals de la salut ajudin a nens i adolescents a afrontar una pèrdua com la mort o la separació dels pares. El llibre es presentarà el proper 28 de gener a les 18 hores a la Biblioteca del COIB, en el marc del cicle que s’ha encetat per donar a conèixer obres publicades per infermeres. 

Sí, i el nen ha de poder participar en tot allò que passa en l’entorn familiar. Abans, com que els avis morien a casa, els infants veien el que passava i, per tant, tot era més natural perquè no calia parlar-ne directament. Ara és diferent, perquè la majoria de morts tenen lloc a l’hospital. Cal que els nens puguin acomiadar-se a la seva manera del familiar que està morint. La mort s’amaga als nens quan és el més natural del món.

L’excessiva tecnificació i medicalització de la salut ha fet que veiem la mort com quelcom que podem vèncer. I molts adults tenen aquesta percepció i, per tant, és difícil que puguin ajudar els fills. Ells, de petits, tampoc van tenir espais per parlar de la pèrdua. Sovint s’aparta els nens de la mort i ells també ho senten, se senten sols i no poden compartir amb ningú allò que estan vivint. En definitiva, s’enduen la pitjor part.

Els rituals ajuden a processar el dol i els nens n’han de poder participar, anant a la vetlla, per acomiadar-se de l’avi o de l’àvia, o als enterraments. Fem participar els nens en tot el que envolta el naixement i en canvi els hi neguem la mort.

Cal que el nen visqui la realitat, si la família està trista no s’ha d’amagar, perquè no podem mantenir-los sempre al marge del patiment. Quan aquesta persona ja no hi és n’hem de poder parlar amb ells i si cal plorar fer-ho junts. I sobretot hem de crear espais per tal que els nens expressin els seus sentiments davant de la pèrdua d’un avi, d’un pare, d’un amic...

Sovint la resposta es troba a dins del propi nen. Podem contestar-li preguntant ell què en pensa, què creu que passa? El que el nen cregui, tant si creu que està al cel com sinó, està ben pensat perquè els adults no tenim cap certesa. El que és segur i que sí que li podem dir és que el record de l’avi està a dins del seu cor perquè se’l seguirà estimant sempre.

Evidentment suposa la pèrdua d’un referent, de qui essencialment els dóna protecció. Els nens tenen un gran sentiment de tristesa, incomprensió i ràbia però cal poder-ne parlar. Han de saber que al seu voltant tenen persones amb les quals es podran expressar.

En aquests casos per als pares el professional és d’una gran ajuda. Si el nen està malalt ell ho nota i es fa preguntes. A ningú se li ha d’amagar allò que vol saber però tampoc li hem de dir allò que no vol saber. Tant la família però molt especialment les infermeres i la resta de l’equip hem d’estar atents per poder-ho captar. Moltes vegades el nen que sap que morirà el que més li preocupa és la tristesa dels pares.

Ho haurien d’estar, però crec que manca camí per recórrer pel que fa a la formació. És molt complicat que un professional que, des de la seva vessant personal no té treballat el concepte de la mort perquè no ha pogut expressar la pèrdua, pugui en la seva tasca assistencial acompanyar les famílies.

Hem de saber respondre a cada necessitat i conèixer què vol la persona que s’està morint. Els professionals hem d’escoltar la persona, adaptar-se a allò que vol i no a allò que volem nosaltres.

 

 

---